Max Weber Aniversari, data de naixement

Maximilian Weber (Erfurt, 21 d'abril de 1864 – Múnic, 14 de juny de 1920) va ser un sociòleg, politòleg, filòsof, economista i jurista alemany. És considerat, juntament amb Karl Marx, Vilfredo Pareto, Ferdinand Tönnies i Émile Durkheim, un dels pares de la sociologia.

Max Weber va néixer a Erfurt el 21 d'abril de 1864, el primer de vuit fills, sis dels quals (quatre fills i dues filles) van viure fins a l'edat adulta. Els seus pares van ser l'advocat i més tard representant del Reichstag del Partit Liberal Nacional Max Weber senior (1836-1897) i Helene Weber, nascuda Fallenstein (1844-1919), ambdós protestants amb ascendència hugonota; Helene Fallenstein era una neta del mercader Cornelius Carl Souchay. El menor dels germans, Alfred, també es va convertir en un destacat economista nacional i professor universitari en sociologia, i el seu germà Karl, nascut el 1870, es va convertir en arquitecte. Max Weber era nebot de Hermann Baumgarten a través de la línia materna i cosí de Fritz i Otto Baumgarten; el seu oncle patern era el fabricant tèxtil Carl David Weber.

El 1882 començà els seus estudis de dret a la Universitat de Heidelberg. També va estudiar en altres universitats, fonamentalment en la de Berlín, on es va dedicar especialment a la història. Es va doctorar en dret, el 1889, i aviat va entrar a formar part del cos de professors de la Universitat de Berlín. Va ser professor d'economia a les universitats de Friburg de Brisgòvia (1894) i Heidelberg (1896); abandonà la docència el 1903 per motius de salut i s'hi va reintegrar el 1918.

Es va fer càrrec de la redacció d'una de les primeres revistes dedicades a la sociologia, l'Arxiu de Ciències Socials. El 1905 aparegué el més famós dels seus estudis, L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme. El 1909 va fundar, junt amb Georg Simmel i Ferdinand Tönnies, l'Associació Alemanya de Sociologia.

Durant la Primera Guerra Mundial va desenvolupar una forta crítica a la política bel·licista del II Reich. Quan va acabar la guerra, va ser membre del comitè d'experts de la Delegació de la pau de Versalles. També va formar part de la comissió redactora de la Constitució de Weimar. Durant llargs períodes de la seua vida, va patir fortes depressions nervioses; amb tot, la seua és una de les obres més extenses de les ciències socials.

Els seus treballs comprenen molts aspectes i són molt variats, i solament d'una manera parcial manifesten les tensions internes de l'autor i els seus enfrontaments amb els utilitaristes, els marxistes i els historicistes. Preocupat per la influència mútua dels interessos materials i espirituals en la interacció de les classes i grups socials, va investigar els vincles entre idees religioses i conductes econòmiques tant en les societats occidentals com en les orientals. També va estudiar els nexes entre el protestantisme —principalment en la seua versió calvinista— i la gènesi del capitalisme. També es va interessar per la naturalesa del poder i les seues modalitats (tradicional, racional i carismàtic), i en tot moment va remarcar la pluralitat de causes del desenvolupament històric i la necessitat de conèixer els continguts culturals per interpretar els canvis socials, en la perspectiva d'arribar a una conceptualització de les col·lectivitats en funció del comportament social i no de les estructures.

Les seues aportacions metodològiques són molt rellevants, en aprofundir els treballs de Wilhelm Dilthey en la distinció entre les metodologies de les ciències naturals i les de les ciències socials.