Alexandre VI Aniversari, data de naixement

El papa Alexandre VI; nascut Roderic Llançol i de Borja; epítet: Valentinus ("El Valencià"); vers  1431 – 18 d'agost de 1503) va ser el 214è Papa de l'Església Catòlica i governant dels Estats Pontificis des de l'11 d'agost de 1492 fins a la seva mort el 1503.

Nascut a la prominent família Borja a Xàtiva (a l'actual comarca de la Costera), al Regne de València, era conegut com a Roderic de Borja, i se'l coneix comunament per la forma italianitzada com a Rodrigo Borja. Va estudiar dret a la Universitat de Bolonya. Va ser ordenat diaca i nomenat cardenal el 1456 després de l'elecció del seu oncle com a papa Calixt III, i un any més tard va esdevenir vicecanceller de l'Església Catòlica. Va servir a la Cúria Pontifícia sota els quatre papes següents, adquirint una influència i riquesa significatives en el procés. El 1492, Rodrigo va ser elegit papa, prenent el nom d'Alexandre VI.

Les butlles papals d'Alexandre de 1493 van confirmar o reconfirmar els drets de la corona espanyola al Nou Món després de les troballes de Cristòfor Colom el 1492. Durant la segona guerra italiana, Alexandre VI va donar suport al seu fill Cèsar Borja com a condottiero del rei francès. L'objectiu de la seva política exterior era obtenir les condicions més avantatjoses per a la seva família.

Alexandre és un dels papes renaixentistes més controvertits , en part perquè va reconèixer haver tingut diversos fills amb les seves amants, entre ells els famosos Cèsar i Lucrècia Borja. Com a resultat, el seu cognom valencià italianitzat, Borgia, es va convertir en sinònim de llibertinatge i nepotisme, que tradicionalment es consideren característics del seu pontificat. Tanmateix, dos dels successors d'Alexandre, Sixt V i Urbà VIII, el van descriure com un dels papes més importants després de Sant Pere, potser perquè, com escriu l'historiador Franco Cardini a Avvenire,"El papa Borja va ser sens dubte un home del seu temps, amb tot el pes moral que això pot comportar: i un pecador tant com es vulgui. Però també va ser un papa extraordinari: va iniciar la reforma dels ordes religiosos, demostrant que havia entès els mals de l'Església de l'època (els que haurien portat a la revolta de Luter); va resoldre la disputa hispanoportuguesa després del descobriment del Nou Món, imposant-se per una versió equilibrada del problema. Va ser un estadista astut que, reorganitzant l'administració, les finances i la institució dels Estats Pontificis i posant fi a molts abusos, va donar un impuls expert i enèrgic als estudis de dret canònic, necessaris per a la reorganització de la jerarquia; va ser pacient fins i tot davant dels atacs de Girolamo Savonarola, que de fet va ser víctima de l'odi de les faccions florentines més i més que no pas de la seva voluntat".